dimarts, 11 de març de 2008

No es país para viejos



Sé que aniré en contra de l’opinió de molts. Sé que ha rebut crítiques del tipus "extraordinària pel·lícula"; "impecable caligrafia cinematogràfica", etc. Però a mi em va semblar terriblement avorrida. Certament que ens parla del desengany de la vida de diferents personatges, del seu conflicte intern i intens, com el de l’assassí, el caçador o el policia. Però no m'arriba o no m'afecta i en cap cas em sento identificats amb cap d’ells i, com espectador d'una pel·lícula, necessito sentir-me identificat amb algun dels seus personatges. En aquest cas, potser, ho puc aconseguir lleugerament, amb el policia interpretat magníficament per Tommy Lee Jones o amb el de la soferta dona de l'home perseguit, Kelly Mcdonald.

És una pel·lícula de persecució i poc més. Un personatge troba per casualitat una masacre d’una operació d’intercanvi de droga que ha sortit malament i un maletí amb 2 milions de dòlars, el qual, naturalment, es queda. A partir d’aquí comença a ser perseguit per algú que no se sap ben bé qui és ni a les ordres de qui està que va produint un bany de sang (gratuït) al seu pas. I ja està, això són les dues hores de projecció fins a arribar a un final una mica forçat que, en realitat, no és un final, perquè la història no pot acabar si no és amb la continuació, no de la persecució, si no de la vida dels personatges… dels que queden vius, naturalment, que no són gaires.

Potser és que jo no sé entrar en l’univers dels Coen perquè, a part de "Muerte entre las flores", no m’ha agradat cap d’elles, i aquesta no ha estat una excepció.

Això sí, he de reconèixer el treball d’en Bardem, el personatge del qual podria haver ratllat l’histrionisme i és portat amb una contenció suprema. Era d’Oscar? No ho sé, però és una molt bona interpretació.