dimecres, 14 de desembre de 2016

JACUZZI AL PASADO (Hot Tub Time Machine)



Feu-vos un favor i no perdeu el temps mirant aquesta pel·lícula que no té cap, ABSOLUTAMENT CAP gràcia. Ni és divertida, ni original ni aporta res de res, ni tan sols els anys 1980 estan ben representats. A més de tenir un desenvolupament d'allò més absurd i un final totalment estúpid i fora de lloc.

Jo la vaig veure per aquelles coses del Netflix... Hauré de seleccionar millor.

Jacuzzi al pasado (Hot Tub Time Machine, 2010)

Después de años sin verse, tres amigos del instituto deciden pasar un
fin de semana en un hotel de montaña, en el que estuvieron 20 años antes
 y del que guardan un recuerdo inolvidable. Sin embargo, cuando llegan
resulta que la realidad no coincide con sus recuerdos. A pesar de ello,
se llevan una gran sorpresa cuando deciden probar el jacuzzi y descubren
 que es una máquina del tiempo que los transporta hasta  1986: se
encuentran, pues, ante una oportunidad única para cambiar sus vidas.
(FILMAFFINITY)

dimarts, 2 de febrer de 2016

COLA, COLITA, COLASSA (ODA A BARCELONA)


Divendres passat, a Girona, va ser la presentació «mundial» (com va dir el seu director) de la nova pel·lícula d'en Ventura Pons, «Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)», un documental sobre la fotògrafa barcelonina, Colita.


La presentació va anar a càrrec d'en Guillem Terribas i va comptar amb la presència d'en Ventura Pons, la Teresa Gimpera i dues dones més que participen al documental. 

La presentació va estar molt bé perquè la Gimpera va explicar algunes anècdotes de la pel·lícula, però també de la seva època d'actriu, molt divertides. En Pons (per cert que no calla ni sota l'aigua) va explicar, entre d'altres coses, el perquè d'aquest nou treball: tot va venir quan es va assabentar que la seva amiga Colita havia rebutjat el Premio Nacional de Fotografia per protestar per la política cultural del ministre Wert. El premi està dotat en 30 mil euros i en Ventura Pons li va dir que no es preocupés, que ell li faria una pel·lícula per recuperar aquests diners. I dit i fet.


La pel·lícula està plantejada com una reunió d'amigues que van a berenar a casa la Colita i la fan petar recordant els vells temps. Parlen del treball de la fotògrafa, però sobretot de la joventut perduda en els anys de la dictadura. Records de feina, d'amistats, d'amors, de política i d'inquietuds culturals es barregen entre una mostra de fotografies de la Colita. És, però i sobretot, un retrat i una memòria històrica d'uns anys, els darrers de la dictadura franquista, en que la joventut volia fer la revolució i aquesta començava per trencar els esquemes i les convencions del passat.

Les amigues de la Colita són la Teresa Gimpera, la Majura Torres, la Rosa Regàs, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Anna Maio i Marta Tatjer, i entre els seus records, anècdotes i xafarderies, aconsegueixen que sembli que tu també estiguis berenant amb elles a casa de la Colita.


Molt recomanable per recuperar de primera mà la memòria d'una època.