dijous, 23 de febrer de 2017

MOONLIGHT


Vaig anar a veure Moonlight avalada per la crítica, els premis i les nominacions aconseguides. Vaig llegir frases com «un drama sincero que golpea estómagos y toca la fibra emocional desde la primera escena» i vaig pensar que podria estar bé. Res més lluny de la realitat. No em va emocionar gens, no vaig sentir cap mena d’empatia cap el protagonista. No connectava gens i això que m’agradava com estava filmada i l’ús de la força de la mirada dels personatges. Però si no has llegit abans l’argument no entens de què va ni que és el que li passa al protagonista, ni tan sols l’època en que està ambientada, present, anys 80?

Estructurada en 3 capítols, tres edats del protagonista, les dues primeres, infància i adolescència, són un cúmul de situacions poc reals, inconnexes, absurdes, mal explicades i poc realistes. Jo també vaig patir bullying i no em vaig veure reflectit, ni emocionat, en cap moment. Em vaig avorrir molt.

(ATENCIÓ, SPOILERS)


Només salvaria el tercer capítol quan el protagonista, ja adult, convertit en traficant de drogues, un tipus dur amb un cos molt musculat, no deixa de ser aquell nen espantat i innocent del primer capítol on el que busca és només una mica d’amor. La contradicció de veure aquell tros d’home dur, però tan fràgil a l’hora, com quan va a cercar l’amic i està nerviós. I l’escena final, d’una força brutal que, només per ella, salva tota la pel·lícula.

dimecres, 8 de febrer de 2017

LA LA LAND (La ciudad de las estrellas)

Per què em va agradar La La Land. La ciudad de las estrellas (Damien Chazelle, 2016)?


Hi ha bàsicament dues raons.

Primera: perquè no sabia res de la pel·lícula, només que era un musical i, per tant no n'esperava res més que veure un musical.

Segona: per l'Emma Stone a qui vaig descobrir a la pel·lícula d'en Woody Allen, Irrational Man, i que em va encantar per la seva naturalitat i expressivitat, sobretot amb una mirada clara i intensa.

(Sí, també perquè hi ha el guapo d'en Ryan Gosling, però no és dels meus buenorros preferits).

Es mereix les 14 candidatures als Òscar? Probablement no. 

Simplement és una pel·lícula fresca, agradable, amb una posada en escena entre clàssica i moderna, i una banda sonora molt bona.

Atenció a l'escena inicial, del millor del film. 

ATENCIÓ, SPOILER! 
(També em va agradar la proposta de final alternatiu, el vaig trobar molt encertat, perquè és el que pensem molts, allò de "que hauria passat si...")

dimecres, 14 de desembre de 2016

JACUZZI AL PASADO (Hot Tub Time Machine)



Feu-vos un favor i no perdeu el temps mirant aquesta pel·lícula que no té cap, ABSOLUTAMENT CAP gràcia. Ni és divertida, ni original ni aporta res de res, ni tan sols els anys 1980 estan ben representats. A més de tenir un desenvolupament d'allò més absurd i un final totalment estúpid i fora de lloc.

Jo la vaig veure per aquelles coses del Netflix... Hauré de seleccionar millor.

Jacuzzi al pasado (Hot Tub Time Machine, 2010)

Después de años sin verse, tres amigos del instituto deciden pasar un
fin de semana en un hotel de montaña, en el que estuvieron 20 años antes
 y del que guardan un recuerdo inolvidable. Sin embargo, cuando llegan
resulta que la realidad no coincide con sus recuerdos. A pesar de ello,
se llevan una gran sorpresa cuando deciden probar el jacuzzi y descubren
 que es una máquina del tiempo que los transporta hasta  1986: se
encuentran, pues, ante una oportunidad única para cambiar sus vidas.
(FILMAFFINITY)

dimarts, 2 de febrer de 2016

COLA, COLITA, COLASSA (ODA A BARCELONA)


Divendres passat, a Girona, va ser la presentació «mundial» (com va dir el seu director) de la nova pel·lícula d'en Ventura Pons, «Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)», un documental sobre la fotògrafa barcelonina, Colita.


La presentació va anar a càrrec d'en Guillem Terribas i va comptar amb la presència d'en Ventura Pons, la Teresa Gimpera i dues dones més que participen al documental. 

La presentació va estar molt bé perquè la Gimpera va explicar algunes anècdotes de la pel·lícula, però també de la seva època d'actriu, molt divertides. En Pons (per cert que no calla ni sota l'aigua) va explicar, entre d'altres coses, el perquè d'aquest nou treball: tot va venir quan es va assabentar que la seva amiga Colita havia rebutjat el Premio Nacional de Fotografia per protestar per la política cultural del ministre Wert. El premi està dotat en 30 mil euros i en Ventura Pons li va dir que no es preocupés, que ell li faria una pel·lícula per recuperar aquests diners. I dit i fet.


La pel·lícula està plantejada com una reunió d'amigues que van a berenar a casa la Colita i la fan petar recordant els vells temps. Parlen del treball de la fotògrafa, però sobretot de la joventut perduda en els anys de la dictadura. Records de feina, d'amistats, d'amors, de política i d'inquietuds culturals es barregen entre una mostra de fotografies de la Colita. És, però i sobretot, un retrat i una memòria històrica d'uns anys, els darrers de la dictadura franquista, en que la joventut volia fer la revolució i aquesta començava per trencar els esquemes i les convencions del passat.

Les amigues de la Colita són la Teresa Gimpera, la Majura Torres, la Rosa Regàs, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Anna Maio i Marta Tatjer, i entre els seus records, anècdotes i xafarderies, aconsegueixen que sembli que tu també estiguis berenant amb elles a casa de la Colita.


Molt recomanable per recuperar de primera mà la memòria d'una època.

dimecres, 10 de desembre de 2014

DÉU MEU, PERÒ QUÈ T'HEM FET? (Qu'est-ce qu'on a fait au Bon Dieu?)


DÉU MEU, PERÒ QUÈ T'HEM FET? està dirigida per Philippe de Chauveron i interpretada per Christian Clavier, Chantal Lauby i Élodie Fontan, entre d'altres. 

La pel·lícula s'ha convertit en un autèntic fenomen en tota Europa i la més taquillera a França amb 12 milions d'espectadors.


Claude i Marie Verneuil són un matrimoni molt tradicional, catòlic i pares de 4 filles a les que han tractat d'inculcar els seus valors i costums. Però no sempre ha estat una feina fàcil... La parella no ha tingut més remei que acceptar que la seva filla gran es casi amb un musulmà, que la segona amb un jueu i la tercera amb un xinès. Encara que el matrimoni intenta mantenir la ment oberta, en el fons, dipositen totes les esperances en la filla petita, i esperen que al menys ella es casi per l'església.