dijous, 23 de març de 2017

INCERTA GLÒRIA


Potser esperàvem una pel·lícula tan rodona com Pa Negre i no és així. Tot i això és una gran producció que demostra que a Catalunya també es pot fer bon cinema, de qualitat, i amb temes que, tot i que locals, són perfectament extrapolables a qualsevol país.

Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, no és una pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola, tracta de l’amor i de les baixeses humanes que, ara sí, en un context bèl·lic afloreixen amb més força i contundència.

No puc comparar-la amb el llibre de Joan Sales, perquè no l’he llegit, però com a producte independent, com a film, funciona molt bé: té potència, agilitat, ritme, una posada en escena que, tot i els ajustos pressupostaris està molt aconseguida.

L’únic inconvenient per a mi és el repartiment, és massa desigual. Mentre que la Núria Prims es menja la pantalla i l’Oriol Pla li va bastant al darrera, l’altra parella, Marcel Borràs i Bruna Cusí, es queden curts, plans, no aconsegueixen transmetre emocions, i és una llàstima, sobretot el paper de la Cusí perquè podia haver estat una interpretació brutal i no hi arriba.

Sorprenen i s’agraeixen molt les col·laboracions especials. N’hi ha moltes, però cal destacar sobretot les de Fernando Esteso, Terele Pavez i Juan Diego.

dilluns, 6 de març de 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR (Manchester by the sea)


Manchester frente al mar (Manchester by the sea, 2016) és una pel·lícula trista, però no melodramàtica. El que podria convertir-se fàcilment en un gran espectacle sentimentaloide, està presentat de forma continguda de tal forma que no va a buscar la llagrimeta fàcil, busca deixar una sensació de tristor, de pèrdua, en l'espectador.

Casey Affleck interpreta un home que ho ha perdut tot a la vida i que quan jo no hi veu més futur que el d'anar vivint un dia rere l'altre purgant la seva culpa, rep la trucada que l'avisa de la mort del seu germà i que ha de tornar a Manchester on es va produir el desencadenant de la seva desgràcia. Allà haurà de fer-se càrrec del seu nebot adolescent, enfrontar-se a un passat que vol oblidar i a la incomprensió de la gent. Però quan s'arriba al fons del pou ja no es pot caure més avall i l'única opció que queda és remuntar i intentar sortir-ne, per molt que costi, per molt que un no vulgui.

Aquesta és l'essència de Manchester frente al mar: la pèrdua, la culpa, la vida que ens posa proves contínuament.

dijous, 23 de febrer de 2017

MOONLIGHT


Vaig anar a veure Moonlight avalada per la crítica, els premis i les nominacions aconseguides. Vaig llegir frases com «un drama sincero que golpea estómagos y toca la fibra emocional desde la primera escena» i vaig pensar que podria estar bé. Res més lluny de la realitat. No em va emocionar gens, no vaig sentir cap mena d’empatia cap el protagonista. No connectava gens i això que m’agradava com estava filmada i l’ús de la força de la mirada dels personatges. Però si no has llegit abans l’argument no entens de què va ni que és el que li passa al protagonista, ni tan sols l’època en que està ambientada, present, anys 80?

Estructurada en 3 capítols, tres edats del protagonista, les dues primeres, infància i adolescència, són un cúmul de situacions poc reals, inconnexes, absurdes, mal explicades i poc realistes. Jo també vaig patir bullying i no em vaig veure reflectit, ni emocionat, en cap moment. Em vaig avorrir molt.

(ATENCIÓ, SPOILERS)


Només salvaria el tercer capítol quan el protagonista, ja adult, convertit en traficant de drogues, un tipus dur amb un cos molt musculat, no deixa de ser aquell nen espantat i innocent del primer capítol on el que busca és només una mica d’amor. La contradicció de veure aquell tros d’home dur, però tan fràgil a l’hora, com quan va a cercar l’amic i està nerviós. I l’escena final, d’una força brutal que, només per ella, salva tota la pel·lícula.

dimecres, 8 de febrer de 2017

LA LA LAND (La ciudad de las estrellas)

Per què em va agradar La La Land. La ciudad de las estrellas (Damien Chazelle, 2016)?


Hi ha bàsicament dues raons.

Primera: perquè no sabia res de la pel·lícula, només que era un musical i, per tant no n'esperava res més que veure un musical.

Segona: per l'Emma Stone a qui vaig descobrir a la pel·lícula d'en Woody Allen, Irrational Man, i que em va encantar per la seva naturalitat i expressivitat, sobretot amb una mirada clara i intensa.

(Sí, també perquè hi ha el guapo d'en Ryan Gosling, però no és dels meus buenorros preferits).

Es mereix les 14 candidatures als Òscar? Probablement no. 

Simplement és una pel·lícula fresca, agradable, amb una posada en escena entre clàssica i moderna, i una banda sonora molt bona.

Atenció a l'escena inicial, del millor del film. 

ATENCIÓ, SPOILER! 
(També em va agradar la proposta de final alternatiu, el vaig trobar molt encertat, perquè és el que pensem molts, allò de "que hauria passat si...")