dijous, 23 de març de 2017

INCERTA GLÒRIA


Potser esperàvem una pel·lícula tan rodona com Pa Negre i no és així. Tot i això és una gran producció que demostra que a Catalunya també es pot fer bon cinema, de qualitat, i amb temes que, tot i que locals, són perfectament extrapolables a qualsevol país.

Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, no és una pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola, tracta de l’amor i de les baixeses humanes que, ara sí, en un context bèl·lic afloreixen amb més força i contundència.

No puc comparar-la amb el llibre de Joan Sales, perquè no l’he llegit, però com a producte independent, com a film, funciona molt bé: té potència, agilitat, ritme, una posada en escena que, tot i els ajustos pressupostaris està molt aconseguida.

L’únic inconvenient per a mi és el repartiment, és massa desigual. Mentre que la Núria Prims es menja la pantalla i l’Oriol Pla li va bastant al darrera, l’altra parella, Marcel Borràs i Bruna Cusí, es queden curts, plans, no aconsegueixen transmetre emocions, i és una llàstima, sobretot el paper de la Cusí perquè podia haver estat una interpretació brutal i no hi arriba.

Sorprenen i s’agraeixen molt les col·laboracions especials. N’hi ha moltes, però cal destacar sobretot les de Fernando Esteso, Terele Pavez i Juan Diego.

dilluns, 6 de març de 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR (Manchester by the sea)


Manchester frente al mar (Manchester by the sea, 2016) és una pel·lícula trista, però no melodramàtica. El que podria convertir-se fàcilment en un gran espectacle sentimentaloide, està presentat de forma continguda de tal forma que no va a buscar la llagrimeta fàcil, busca deixar una sensació de tristor, de pèrdua, en l'espectador.

Casey Affleck interpreta un home que ho ha perdut tot a la vida i que quan jo no hi veu més futur que el d'anar vivint un dia rere l'altre purgant la seva culpa, rep la trucada que l'avisa de la mort del seu germà i que ha de tornar a Manchester on es va produir el desencadenant de la seva desgràcia. Allà haurà de fer-se càrrec del seu nebot adolescent, enfrontar-se a un passat que vol oblidar i a la incomprensió de la gent. Però quan s'arriba al fons del pou ja no es pot caure més avall i l'única opció que queda és remuntar i intentar sortir-ne, per molt que costi, per molt que un no vulgui.

Aquesta és l'essència de Manchester frente al mar: la pèrdua, la culpa, la vida que ens posa proves contínuament.