dijous, 23 de febrer del 2017

MOONLIGHT


Vaig anar a veure Moonlight avalada per la crítica, els premis i les nominacions aconseguides. Vaig llegir frases com «un drama sincero que golpea estómagos y toca la fibra emocional desde la primera escena» i vaig pensar que podria estar bé. Res més lluny de la realitat. No em va emocionar gens, no vaig sentir cap mena d’empatia cap el protagonista. No connectava gens i això que m’agradava com estava filmada i l’ús de la força de la mirada dels personatges. Però si no has llegit abans l’argument no entens de què va ni que és el que li passa al protagonista, ni tan sols l’època en que està ambientada, present, anys 80?

Estructurada en 3 capítols, tres edats del protagonista, les dues primeres, infància i adolescència, són un cúmul de situacions poc reals, inconnexes, absurdes, mal explicades i poc realistes. Jo també vaig patir bullying i no em vaig veure reflectit, ni emocionat, en cap moment. Em vaig avorrir molt.

(ATENCIÓ, SPOILERS)


Només salvaria el tercer capítol quan el protagonista, ja adult, convertit en traficant de drogues, un tipus dur amb un cos molt musculat, no deixa de ser aquell nen espantat i innocent del primer capítol on el que busca és només una mica d’amor. La contradicció de veure aquell tros d’home dur, però tan fràgil a l’hora, com quan va a cercar l’amic i està nerviós. I l’escena final, d’una força brutal que, només per ella, salva tota la pel·lícula.

dimecres, 8 de febrer del 2017

LA LA LAND (La ciudad de las estrellas)

Per què em va agradar La La Land. La ciudad de las estrellas (Damien Chazelle, 2016)?


Hi ha bàsicament dues raons.

Primera: perquè no sabia res de la pel·lícula, només que era un musical i, per tant no n'esperava res més que veure un musical.

Segona: per l'Emma Stone a qui vaig descobrir a la pel·lícula d'en Woody Allen, Irrational Man, i que em va encantar per la seva naturalitat i expressivitat, sobretot amb una mirada clara i intensa.

(Sí, també perquè hi ha el guapo d'en Ryan Gosling, però no és dels meus buenorros preferits).

Es mereix les 14 candidatures als Òscar? Probablement no. 

Simplement és una pel·lícula fresca, agradable, amb una posada en escena entre clàssica i moderna, i una banda sonora molt bona.

Atenció a l'escena inicial, del millor del film. 

ATENCIÓ, SPOILER! 
(També em va agradar la proposta de final alternatiu, el vaig trobar molt encertat, perquè és el que pensem molts, allò de "que hauria passat si...")