El 1972 es va estrenar La aventura del Poseidón que va aconseguir dos Oscar, covertint-se en un clàssic del cinema. I, com no, amb la febre de remakes de Hollywood, el 2006 va fer-se una nova versió per la gran pantalla (un any abans havia tingut una altra versió, però per a la televisió). L'encarregat en aquesta ocasió va ser Wolfgang Petersen que es va envoltar d'un repartiment de luxe encapçalat per Richard Dreyfuss, Kurt Russell i el guapo Josh Lucas en el paper d'heroi en contra de la seva voluntat.
Poseidón és una correcte pel·lícula d'aventures tot i que té forces alts i baixos: la presentació dels personatges és escassa i superficial i es fa una mica tediosa i previsible; seqüència de la onada gegant és menys espectacular del que hauria de ser i en cap cas es dóna la més mínima explicació del perquè s'ha produït; alguns personatges són tan estereotips que es veu clar el seu destí només aparèixer.
Però, a part d'això té escenes memorables com quan es fiquen en el conducte de ventilació i la sensació d'urgència i claustrofòbia es transmet perfectament a l'espectador, o quan estan al tanc del casc del vaixell inundat i no s'obre la comporta, o el final, força ben resolt tot i la facilitat en que troben la balsa, en aquest aspecte el final del film de 1972 és més creïble.
En fi, en el seu conjunt Poseidón passa bé, té intensitat, suspens i emoció a parts iguals, essent un bon exemple de pel·lícula de catàstrofes. La llàstima és la pèrdua dels aspectes ideològics i religiosos dels personatges i de com s'han d'afrontar a ells per poder sobreviure que sí hi ha a la novel·la "La aventura del Poseidón" de Paul Gallico.
Però, a part d'això té escenes memorables com quan es fiquen en el conducte de ventilació i la sensació d'urgència i claustrofòbia es transmet perfectament a l'espectador, o quan estan al tanc del casc del vaixell inundat i no s'obre la comporta, o el final, força ben resolt tot i la facilitat en que troben la balsa, en aquest aspecte el final del film de 1972 és més creïble.
En fi, en el seu conjunt Poseidón passa bé, té intensitat, suspens i emoció a parts iguals, essent un bon exemple de pel·lícula de catàstrofes. La llàstima és la pèrdua dels aspectes ideològics i religiosos dels personatges i de com s'han d'afrontar a ells per poder sobreviure que sí hi ha a la novel·la "La aventura del Poseidón" de Paul Gallico.
1 comentari:
Tu ho has dir: claustrofòbia. Vaig veure la pel·li original fa molts anys, cosa que actualment seria incapaç de fer: la sensació d'estar tancat sota milers de litres d'aigua m'ofega, tant que em talla la respiració.
Buf, marxo corrents!
Publica un comentari a l'entrada