divendres, 8 d’agost de 2008

El Incidente



M. Night Shyamalan es ofereix una pel·lícula espantosa i no ho dic amb el sentit que sigui molt dolenta, al contrari, crec que ha aconseguit recuperar el seu estil angoixant i asfixiant.

El Incidente és molt claustrofòbica encara que la majoria dels escenaris on passa sigui a lloc oberts (carrers, parcs, camp...), és l'atmòsfera la que ens impregna d'aquesta angoixa que comença amb el primer suïcidi (la dona que es clava l'agulla de cap) i que no ens deixa fins el darrer. El no saber per què passa ni on ni com ni a qui, i el millor de tot és que no li cal explicar-ho, ho ha obviat, és superflu, passa i ja està i els seus protagonistes hauran de fer l'impossible per escapar d'alló que no saben què és. Per això, si hi ha alguna cosa que ataca i que no es veu, que no saps què és ni com ni quan atacarà, estas perdut, com els personatges principals, perduts buscant-se ells mateixos, buscant salvar-se i buscant protegir una nena.

Crec que Shyamalan ha aconseguit amb aquesta pel·lícula remuntar el fracàs de La Noia de l'Aigua i tornar a crear les seves atmòsferes i, sobretot, oblidar-se una mica de les sorpreses finals que lliguen i tanquen les històries, com passava amb El Sexto Sentido o a Señales. Que, per cert, El Incidente, té trets molts similars de Señales però molt més arrodonides i creïbles.

A mi m'ha produit la mateixa angoixa que em produien les pel·lícules de sèrie B dels anys 50 que deixaven poc espai per l'esperança com "Cuando los mundos chocan" o "La invasión de los ladrones de cuerpos". Per mi, és molt recomenable, però amb reserves per a la gent molt sensible, pot fer passar una molt mala estona.