dijous, 23 de febrer de 2017

MOONLIGHT


Vaig anar a veure Moonlight avalada per la crítica, els premis i les nominacions aconseguides. Vaig llegir frases com «un drama sincero que golpea estómagos y toca la fibra emocional desde la primera escena» i vaig pensar que podria estar bé. Res més lluny de la realitat. No em va emocionar gens, no vaig sentir cap mena d’empatia cap el protagonista. No connectava gens i això que m’agradava com estava filmada i l’ús de la força de la mirada dels personatges. Però si no has llegit abans l’argument no entens de què va ni que és el que li passa al protagonista, ni tan sols l’època en que està ambientada, present, anys 80?

Estructurada en 3 capítols, tres edats del protagonista, les dues primeres, infància i adolescència, són un cúmul de situacions poc reals, inconnexes, absurdes, mal explicades i poc realistes. Jo també vaig patir bullying i no em vaig veure reflectit, ni emocionat, en cap moment. Em vaig avorrir molt.

(ATENCIÓ, SPOILERS)


Només salvaria el tercer capítol quan el protagonista, ja adult, convertit en traficant de drogues, un tipus dur amb un cos molt musculat, no deixa de ser aquell nen espantat i innocent del primer capítol on el que busca és només una mica d’amor. La contradicció de veure aquell tros d’home dur, però tan fràgil a l’hora, com quan va a cercar l’amic i està nerviós. I l’escena final, d’una força brutal que, només per ella, salva tota la pel·lícula.

1 comentari:

Pons ha dit...

Està clar que tu no dones els Oscars