Deseo, peligro

Xina, Segona Guerra Mundial, una sofisticada dona entra en un cafè i fa una trucada aparentment intrascendental i de cop ens trobem quatre anys abans, quan aquesta mateixa dona és una jove estudiant universitària i encara no sap res de la guerra i la invasió del seu país per part dels japonesos.

Així comença Deseo, peligro, la nova pel·lícula d’Ang Lee que torna a adaptar, com ja va fer amb Brokeback Mountain, un relat curt, en aquest cas de l’escriptora Eileen Chang. És impressionant la manera de fer d’aquest director que, amb una història de 70 o 80 planes, li pot treure tant de suc.

Deseo, peligro, explora dos temes: un grup de joves inexperts que volen lluitar activament per aconseguir fer fora del seu país als japonesos i com la seva inexperiència els portarà per uns camins que, en el fons, cap d’ells vol; i el desig del perill, de l’odiat, de la passió i com aquest desig porta cap a l’autodestrucció.

La jove universitària, ara convertida en sofisticada dama de l’alta societat, es converteix en l’amant del seu enemic per aconseguir arribar a ell i matar-lo, però un cop hi entra en aquesta espiral es trobarà totalment enganxada tot i que sap que el que ha de fer és fugir, no pot evitar caure un cop i un altre en una passió malaltissa que la va destruint lentament.

Ang Lee filma aquesta pel·lícula amb una bellesa extraordinària, tant en les escenes en que es veuen les ciutats de Hong Kong i de Xangai durant els anys 40, com en les escenes de sexe (bastant explícites però no més que en altres pel·lícules rodades abans que ens envaís de nou el puritanisme). I potser en aquesta bellesa formal de la pel·lícula està el problema: és massa freda. Li falta implicar-se més. Podríem dir que hi has dos parts a la pel·lícula, la primera més freda i impersonal, on costa entrar-hi, identificar-te amb els personatges. I una segona on el director, tot i mirar-s’ho encara una mica de lluny, ens fa entrar, al costat de la noia, en aquesta espiral de desig i perill fins arribar a un desenllaç bastant previsible.

En definitiva, Deseo, peligro, és una gran pel·lícula, d’una bellesa extraordinària i que, tot i la seva durada de gairebé dues hores i mitja, no se’t fa gens llarga.