(Aquest cartell és infinitament millor que l'espanyol)Quan vaig veure el trailer d’aquesta pel·lícula en el cine per primer cop, em va semblar una proposta interessant per l’argument i pel repartiment, i no em vaig equivocar. De fet, també ha ajudat una mica el comentari que li dedica en Jordi al seu
Paranoia 68 perquè em decidís a veure-la.
Com en Jordi, tampoc explicaré el seu argument, només diré que sí, és una pel·lícula d’escoles religioses i convents però amb una història i uns diàlegs prou interessants i intensos com perquè te n’oblidis que veus monges i capellans.
Bàsicament és una pel·lícula de 3 actors: la Meryl Streep en un personatge que li escau d’allò més (es fa difícil veure la mateixa actriu que va interpretar El diable es vesteix de Prada) i amb una interpretació més que correcte; en Phillip Seymour-Hoffman que està impecable, tot i que penso que no és de les seves millors interpretacions i no s’acaba de trobar a gust amb el personatge; i la Amy Adams, per mi la millor dels tres, amb una interpretació continguda i unes expressions del seu rostre que reflexen totes les emociones per les que passa el personatge.
Els altres personatges són per omplir, a excepció de la mare del nen que surt poc, però que és molt important pel desenvolupament final de la història.
Tota la història es pot resumir en una cosa: el duel de poder entre dues persones, la germana Aloysius (Streep) i el pare Flynn (Seymour). Un que no li dóna massa interès al poder, però que el practica (es veu a l’escena del despatx de la monja) i ella que vol ser el punter de l’escola, vol tenir tot el poder i per això s’enfrontarà a qui calgui. Es vislumbra en aquest fet un passat en el personatge d’ella que, per desgracia, no està més desenvolupat en la història i que podria haver donat molt de joc.
El director John Patrick Shanley, fa una bona direcció d’actors, com he dit, bàsicament és una pel·lícula d’actors, però es permet el luxe de donar-nos pistes contínuament del sentiment dels personatges mitjançant l’ús de la càmera, amb picats i contrapicats. Hi ha un moment molt aclaridor d’aquesta lluita de poder de que parlava i no es fa servir cap paraula: l’Streep està al seu despatx i la veiem des de dalt i ella s’obliga a haver de baixar la mirada, com si mirés una cosa sense importància, amb l’orgull de sentir-se poderosa, temuda, i acte seguit veiem en Seymour entrant a l’escola amb l’angle de la càmera molt baix mentre ell s’obliga a mirar cap a les altures on descobrim un vitrall amb la representació de Déu, el símbol de “l’ull que tot ho veu”. Una clara indicació del que vindrà a continuació. Una gran metàfora visual.
Després també farà servir la càmera per expressar més coses, com quan l’Streep entra dins l’escola després de parlar amb la mare del nen i sent tanta tortura interior i tenim la càmera en un pla inclinat, com ho està ella fins que aconsegueix arribar al seu despatx i llavors la càmera s’estabilitza igual que el personatge que ha arribat als seus dominis i torna a ser forta.
Hi hauria moltíssimes més coses a analitzar però no em vull estendre més, només acabaré dient que és una molt bona proposta per anar al cinema.
