Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinions. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de març del 2017

INCERTA GLÒRIA


Potser esperàvem una pel·lícula tan rodona com Pa Negre i no és així. Tot i això és una gran producció que demostra que a Catalunya també es pot fer bon cinema, de qualitat, i amb temes que, tot i que locals, són perfectament extrapolables a qualsevol país.

Incerta glòria, d'Agustí Villaronga, no és una pel·lícula sobre la Guerra Civil espanyola, tracta de l’amor i de les baixeses humanes que, ara sí, en un context bèl·lic afloreixen amb més força i contundència.

No puc comparar-la amb el llibre de Joan Sales, perquè no l’he llegit, però com a producte independent, com a film, funciona molt bé: té potència, agilitat, ritme, una posada en escena que, tot i els ajustos pressupostaris està molt aconseguida.

L’únic inconvenient per a mi és el repartiment, és massa desigual. Mentre que la Núria Prims es menja la pantalla i l’Oriol Pla li va bastant al darrera, l’altra parella, Marcel Borràs i Bruna Cusí, es queden curts, plans, no aconsegueixen transmetre emocions, i és una llàstima, sobretot el paper de la Cusí perquè podia haver estat una interpretació brutal i no hi arriba.

Sorprenen i s’agraeixen molt les col·laboracions especials. N’hi ha moltes, però cal destacar sobretot les de Fernando Esteso, Terele Pavez i Juan Diego.

dilluns, 6 de març del 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR (Manchester by the sea)


Manchester frente al mar (Manchester by the sea, 2016) és una pel·lícula trista, però no melodramàtica. El que podria convertir-se fàcilment en un gran espectacle sentimentaloide, està presentat de forma continguda de tal forma que no va a buscar la llagrimeta fàcil, busca deixar una sensació de tristor, de pèrdua, en l'espectador.

Casey Affleck interpreta un home que ho ha perdut tot a la vida i que quan jo no hi veu més futur que el d'anar vivint un dia rere l'altre purgant la seva culpa, rep la trucada que l'avisa de la mort del seu germà i que ha de tornar a Manchester on es va produir el desencadenant de la seva desgràcia. Allà haurà de fer-se càrrec del seu nebot adolescent, enfrontar-se a un passat que vol oblidar i a la incomprensió de la gent. Però quan s'arriba al fons del pou ja no es pot caure més avall i l'única opció que queda és remuntar i intentar sortir-ne, per molt que costi, per molt que un no vulgui.

Aquesta és l'essència de Manchester frente al mar: la pèrdua, la culpa, la vida que ens posa proves contínuament.

dijous, 23 de febrer del 2017

MOONLIGHT


Vaig anar a veure Moonlight avalada per la crítica, els premis i les nominacions aconseguides. Vaig llegir frases com «un drama sincero que golpea estómagos y toca la fibra emocional desde la primera escena» i vaig pensar que podria estar bé. Res més lluny de la realitat. No em va emocionar gens, no vaig sentir cap mena d’empatia cap el protagonista. No connectava gens i això que m’agradava com estava filmada i l’ús de la força de la mirada dels personatges. Però si no has llegit abans l’argument no entens de què va ni que és el que li passa al protagonista, ni tan sols l’època en que està ambientada, present, anys 80?

Estructurada en 3 capítols, tres edats del protagonista, les dues primeres, infància i adolescència, són un cúmul de situacions poc reals, inconnexes, absurdes, mal explicades i poc realistes. Jo també vaig patir bullying i no em vaig veure reflectit, ni emocionat, en cap moment. Em vaig avorrir molt.

(ATENCIÓ, SPOILERS)


Només salvaria el tercer capítol quan el protagonista, ja adult, convertit en traficant de drogues, un tipus dur amb un cos molt musculat, no deixa de ser aquell nen espantat i innocent del primer capítol on el que busca és només una mica d’amor. La contradicció de veure aquell tros d’home dur, però tan fràgil a l’hora, com quan va a cercar l’amic i està nerviós. I l’escena final, d’una força brutal que, només per ella, salva tota la pel·lícula.

divendres, 4 d’abril del 2014

8 APELLIDOS VASCOS


8 APELLIDOS VASCOS està dirigida per Emilio Martínez-Lázaro amb guió de Borja Cobeaga i Diego San José, i interpretada per Dani Rovira, Clara Lago, Carmen Machi i Karra Elejalde.

Rafa és un senyoret andalús que no ha sortit mai de la seva Sevilla natal per aconseguir l'únic que li importa a la vida: el fino, la gomina, el Betis i les dones. Tot canvia quan coneix a Amaia, una noia basca a qui l'ha deixat el xicot pocs dies abans del casament. Decidit a conquerir-la no dubta a anar fins el País Basc on es veurà embolicat en una situació absurda fent-se passar per basc de socarel, d'aquells amb 8 cognoms bascos-bascos.

La pel·lícula té escenes molt i molt divertides, diàlegs amb rèpliques ràpides i brillants, però també alguns moments o escenes desaprofitades, que es podrien haver explotat millor. Tot i així, i a pesar dels tòpics de què fa gal·la, és una proposta interessant, distreta i que en ocasions et fa riure amb ganes.


dilluns, 11 de març del 2013

WEEKEND


És divendres, en Russell està a casa dels seus amics, hi ha parelles, nens, tot molt familiar, ell intenta sentir-s'hi a gust, però hi ha alguna cosa que no encaixa en tot plegat així que decideix acomiadar-se amb l'excusa que al dia següent li toca treballar. Però no se'n va a casa, va a un bar a intentar fer desaparèixer la soledat que sent. Allà coneix en Glen i passen la nit junts.


El que, en un principi, només havia de ser una nit de sexe amb un desconegut, es converteix, sense esperar-s'ho, en una intensa relació de cap de setmana marcada per una data de caducitat que coneixen i accepten, però que cap dels dos voldrà.


Són dues ànimes a la recerca de l'estabilitat emocional que van per dos camins diferents, un sabent el que vol i l'altre posant-hi una cuirassa que el protegeixi del dolor i de l'exterior. Tots dos tenen un món interior intens i unes problemàtiques diferents, però que els acosten més del que sospitaven en un primer moment. Per diferents motius se senten perduts i al trobar-se, tot i que no ho volen o no ho saben reconèixer, aconsegueixen l'estabilitat buscada.


El director, Andrew Haigh, ens fa viure la relació de Russell i Glen a través del joc de mirades i expressions,  de les paraules callades i de les que es diuen, però que en realitat tenen un altre significat. De vegades ens converteix en uns voyeurs involuntaris, ens allunya i ens fa veure l'escena darrera d'una tanca o a través d'escletxes, no amb una intenció d'espiar, sinó de no interferir en el que està passant, són moment íntims seus i a nosaltres se'ns fa partícips de forma indirecta, discreta.


WEEKEND és una intensa història d'amor, senzilla, concentrada, pròxima i totalment versemblant, amb uns diàlegs reals i situacions quotidianes. Una pel·lícula que destil·la tristesa en tot moment, sense ser en cap moment sensiblera. Una pel·lícula que ningú hauria de deixar-se perdre.



- La primera vez que te acuestas con un desconocido, te conviertes en un lienzo en blanco, en el cual puedes proyectar una imagen ideal de ti mismo.

- Algunas personas sólo desean ser felices.
- ¿Tú eres feliz?
- Estoy muy bien.
- Seguro que lo estás.

- No pretendas intentar conocerme.
- Lo veo muy bien en tus ojos, Glen.
- ¿Piensas que soy un idiota porque busco una relación?
- ¿Eso dije?
- ¿Sabes lo que veo?
- Que tú también quieres eso.

diumenge, 10 de març del 2013

LOS AMANTES PASAJEROS


No seré jo qui faci una crítica exhaustiva de la pel·lícula, hi ha persones que en saben més per fer-ho. Tampoc faré una crítica del cinema d'Almodóvar pel mateix motiu. Però sí que diré el que a mi m'ha semblat aquesta pel·lícula.

Per començar, la sensació que tenia mentre veia Los amantes pasajeros era la de dir "a Pedro se li ha anat l'olla definitivament". I cert, és una astracanada total que recupera algun dels seus tics del primers anys, però una mica descafeïnats, sense la mala llet que gastava, potser coses de l'edat, tot i que sí que té una part de crítica a la corrupció i la política d'aquest país. 

Però, com també vaig pensar que s'havia trastocat totalment, també crec que és precisament això el que volia fer, vull dir que ha fet la pel·lícula que li ha donat la gana, tant passada de voltes com ha volgut perquè sap que està per sobre de qualsevol de les segures i innumerables crítiques dolentes que li cauran, ho sap i no li importa, ha fet el que li ha sortit del barret sense importar-li el que pensi la gent i això, s'ha d'aplaudir, i estiguis d'acord o no amb el resultat. D'altres farien el mateix, però posant-li un tuf d'intel·lectualitat insuportable que tothom hauria elogiat. Ell no.

No és una gran pel·lícula: diàlegs i escenes forçades que no acaben de funcionar, ritme lent i irregular, algunes interpretacions que deixen molt que desitjar, recursos desaprofitats... Però a mi m'ha agradat, m'ha fet riure i passar-m'ho bé, sobretot amb alguns dels personatges i actors: immillorable el personatge de Lola Dueñas violant un dormit passatger o una Paz Vega irreconeixible, com la banda sonora amb un "Para Elisa" de Beethoven irreconeixible.

dilluns, 4 de febrer del 2013

EL LADO BUENO DE LAS COSAS


El lado bueno de las cosas es ven com una comèdia dramàtica, però jo crec que de comèdia té poc i de drama molt. És cert que algunes de les situacions que passen als protagonistes poden semblar simpatiques o divertides en un principi, però si mires més enllà, allà on rau el problema que té el seu protagonista, un noi bipolar amb problemes amb la justícia, ja no et sembla tan divertit i et fa patir.


Un noi amb transtorn bipolar és reclos en un psiquiàtric per haver fet una pallissa a l'amant de la seva esposa. Després de 8 mesos surt amb la condicional i torna a casa dels seus pares per descobrir que la seva dona ha marxat i li ha posat un ordre d'allunyament. A partir d'aquell moment la lluita d'aquest noi és per demostrar a la seva dona, a la seva família (amb una magistral interpretació de Robert de Niro com el seu pare), que tampoc és que estigui massa bé, i a tothom, que s'ha curat, que pot controlar els brots psicòtics i que pot fer una vida normal, buscant sempre el Costat bo de les coses, fins i tot de les més dolentes. Per aconseguir-ho, tindrà l'ajuda d'una noia, la cunyada del seu millor amic, que també ha passat per una época dolenta de la seva vida després de la mort del seu marit en que va tenir la necessitat d'anar-se'n al llit amb tothom que hi passava per davant.

Són dos persones desesperades que intenten ajudar-se mútuament per, junts, superar tots els inconvenients que la seva malaltia mental els pugui imposar i, també, per demostrar a tothom que són persones capaces, coherents i responsables.


És una pel·lícula amb bons diàlegs i situacions, dramàtica en el fons, però que tot i els problemes dels seus protagonistes, (que són els malalts "oficials") i que estan envoltats d'una sèrie de familiars i amics que, sense estar diagnosticats, estan segurament més malalts que ells, destil·la optimisme i s'enllaça com una espiral cap a un final que sempre mira "El costat bo de les coses".


dissabte, 17 de novembre del 2012

FIN


“FIN”, és el primer llargmetratge de Jorge Torregrossa, protagonitzat per Maribel Verdú, Daniel Grao, Clara Lago, Carmen Ruíz, Blanca Romero, Miquel Fernández, Antonio Garrido i Andrés Velencoso, que debuta com actor.

“FIN”, amb guió de Sergio G. Sánchez (Lo Imposible, El Orfanato) i Jorge Guerricaecheverría (Celda 211), està basada en la inquietant novel·la homònima de David Monteagudo (Acantilado).

Si vols veure-la, no llegeixis a continuació:

La novel·la, a mi, em va semblar d'allò més absurda, o més ben dit, la llegeixes esperant que t'aclareixin alguna cosa del que passa i l'escriptor no ho fa en cap moment, tens la sensació de no saber cap on navegues i que ell tampoc ho sap. De fet, més que pel costat futurista o apocalíptic, de l'única manera que la pots agafar, és pel costat psicològic: els diferents personatges, les seves reaccions i, sobretot, les seves relacions actuals basades en fets del passat que els van marcar per sempre. Això, d'altra banda, és el que més despista, sembla que tot els passi per un motiu, per aquell fet del passat del qual són tots culpables. Però tampoc. L'escriptor no explora tampoc aquest vessant.

Personalment, si no és pel morbo que em desperta veure en la gran pantalla a l'Andreu Velencoso, no crec que vagi a veure-la. A més, en l'eslògan de la pel·lícula ja ens diuen com acaba, així doncs, perquè perdre dues hores.

De què va?

Després de molts anys sense veure's, un grup d'amics es reuneix un cap de setmana en una casa a la muntanya. L'ombra d'un fosc episodi del passat planeja al llarg de la reunió entre els convidats. Durant la primera nit, un estrany fenomen altera els seus plans i els deixa completament aïllats. Decideixen sortir i buscar ajuda, però en el camí el grup es desintegra mentre un nou ordre natural s'imposa.

FIN s'estrena el 23 de novembre.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

LO IMPOSIBLE


Seria millor anar a veure aquesta pel·lícula "verge", però com això és gairebé impossible per la publicitat que li han fet i perquè, ja abans d'entrar, ens han explicat la història, has de pensar igual que quan vas a veure una pel·lícula sobre el Titànic: saps el final, però vols que et sorprenguin amb el desenvolupament. I, personalment, crec que ho ha aconseguit. 

Em va captivar el tractament visual i emocional que fa de l'arribada del tsunami i com el director, J.A. Bayona, aconsegueix donar-nos el punt de vista de la gent que està aliena al que els està a punt de succeir. 

Naomi Watts fa una interpretació magnífica
Com espectadors sabem el que vindrà i en el moment que vindrà, però el director en cap moment ens ho anticipa més enllà dels pocs segons que les mateixes víctimes van tenir per veure-ho venir: estem a l'hotel, no veiem la platja ni el mar perquè ens queda darrera dels bungalows, fa un dia esplèndid. De cop s'aixeca un vent estrany i se sent un fort soroll provinent del mar. Què és? No saps, però tens la sensació que en passa alguna cosa, sobretot quan veus el vol nerviós dels ocells. Quan vols adonar-te l'onada sobrepassa els bungalows. Ja no hi ha temps per a res. A partir d'aquí tot es precipita. Aigua. Silenci. Runes. Palmeres. I més aigua. No entens res, només vols sortir a la superfície per tornar a respirar. Quan ho aconsegueixes et veus arrossegat com un tros de runa més. No pots agafar-te en lloc i l'aigua et porta, no saps on. No saps quan s'acabarà. Com lluitar contra el que no entens? Només vols que s'acabi. Com sigui, però que s'acabi.

Espectacular primera part de la pel·lícula. Després, amb moments molt emocionants i d'altres no tants, ja és el drama de la família, que de forma individual, faran l'impossible per saber si els altres són vius i per retrobar-se.

J. A. Bayona
No puc evitar comparar l'enfocament de Bayona, un director català, amb el que li hauria donat un director americà (sense posar noms), i estic convençut que hauria posat l'èmfasi amb la tensió de l'arribada del tsunami, ens l'haurien ensenyat molt abans com una amenaça que caurà sobre els turistes. Cinematogràficament la tensió hauria estat més forta, segur, més manipuladora també, però ens hauria allunyat de l'acció, ens hauria posat en el pla de simple espectador i no com a fet en Bayona, que ens fica dins l'acció com un turista més.


dilluns, 16 de gener del 2012

La dama de hierro (The Iron Lady)

El més important de La dama de hierro (The Iron Lady) és, sens lloc a dubtes, la magistral interpretació que fa Meryl Streep de Margaret Tatcher.

Phyllida Lloyd dirigeix aquest film sobre la pujada i la caiguda del poder d'aquesta magnatària que va governar la Gran Bretanya amb mà de ferro. El retrat comença amb la Tatcher ja gran i afectada d'una lleugera demència senil que li fa creure que encara està al poder i veure i parlar amb el seu difunt marit. A partir d'aquí, retalls de la seva vida i objectes quotidians la transporten cap a un passat que, a estones va ser espelendorós, a estones cruel i dur.

La pel·lícula aprofundeix més en l'aspecte personal i familiar de la Tatcher, deixa de banda altres aspectes polítics més controvertits (la relació amb Europa...) i amb d'altres passa breument com la relació amb Ronald Reagan. Tot i que el discurs i la postura política d'aquesta Primera Ministra, la primera de GB, queda bastant clar.

A estones, però, el film es fa pesat i avorrit. No obstant, la gran interpretació de la Streep (que li ha valgut el Globus d'Or) compensa totes les mancances de la pel·lícula que, encara que no es coneixi excessivament la trajectòria d'aquesta política o no es confessi gaire amb les seves idees, es deixa veure i gaudir perfectament.

Accedir a la fitxa tècnica de The Iron Lady



dimecres, 12 de gener del 2011

The Walking Dead

The Walking Dead és una sèrie de culte que als Estats Units ja va per la segona temporada i que aquí ha començat a emetre la Sexta els dimarts a les 10 del vespre amb dos capítols seguits.

Protagonitzada per Andrew Lincoln, que interpreta un sherif d’una ciutat petita, ferit de bala que, en despertar-se d’un coma, veu que el món que coneixia ha desaparegut i que pràcticament tota la humanitat s’ha convertit en morts-vivents.

The Walking Dead està basada en un còmic de molt èxit que jo no he llegit però, pel que he vist, segueix molt fidelment. De totes maneres, en els dos capítols emesos ahir, no he vist cap novetat que destaqui aquesta sèrie de les altres pel·lícules del gènere. És més del mateix: zombies que es mengen els vius i que, aquests, han de procurar no ser mossegats per no convertir-se ells també en “walking dead”. A més, el principi del primer capítol és calcat de la pel·lícula “28 días después”.

Les subtrames tampoc semblen gaire originals: el sheriff que busca la seva dona i el seu fill, ja que sospita que està viva i, efectivament ho està. Però la dona, imaginem que pensant que el marit és mort, s’ha liat amb el seu millor amic. 

De totes maneres els capítols passen bé però estarem atents a la seva evolució.

De moment la meva puntuació és: *

El discurso del rey

El discurso del rey és una mostra de com, amb una petita anècdota, és pot fer una bona pel·lícula. 

Si mires l’argument, aquest és pràcticament insubstancial: un rei tartamut que vol deixar de ser-ho per poder fer front a les seves obligacions com a monarca.

A partir d’aquí, el retrat dels protagonistes és ben acurat, cosa que ajuda amb les interpretacions magnífiques dels seus tres protagonistes: Colin Firth, Helena Bonham-Carter i Geoffrey Rush.

A la pel·lícula se li podria atacar pel fet que li dóna més importància a que el rei pugui parlar bé que als esdeveniments històrics tan importants que estan a punt de succeir (inici de la Segona Guerra Mundial), no obstant crec que el film no vol centrar-se en uns fets històrics, sinó en la psicologia dels personatges i en fer-nos més humanes unes persones que es veuen, normalment, com gent d’un altre món, postís i llunyà.
La meva puntuació: ***

dilluns, 2 d’agost del 2010

Noche y día



Noche y Día és una nova parida d'en Cruise. No sé quina obsessió té aquest noi per ficar els San Fermines de Pamplona a Sevilla!

L'argument de la pel·lícula no va més enllà de l'exhibicionisme de Tom Cruise i Cameron Díaz: June, és a l'aeroport i ensopega amb un atractiu desconegut. A partir d'aquí la bogeria es desferma al voltant de June i es veu immersa en una carrera desenfrenada per salvar la vida i per saber qui és qui i de qui es pot enrefiar. Tot amenitzat, com dic, per un Cruise que s'autoparodia fent d'agent secret neurótic.

L'excusa de les carreres, les lluites, els tirotejos, és insustancial (una pila que mai s'esgota), el que importa aquí és la química entre els protagonistes i veure qui la fa més grossa.

La pel·lícula és una ximpleria però, com a ximpleria, funciona, és entretinguda i té ritme, i si la mires com una soberana bajanada, pots arribar a gaudir i riure bastant.


dijous, 11 de febrer del 2010

¿Qué fue de los Morgan?



Acabaré ràpid, molt ràpid amb el meu comentari sobre aquesta pel·lícula: és la pel·lícula més avorrida, més dolenta, amb menys gràcia i amb menys química entre els actors protagonistes que he vist mai.

Prescindible, oblidable, veure-la és un atemptat contra la intel·ligència.

dimarts, 26 de gener del 2010

Un tipo serio



Sé que el que diré no sentarà bé a moltes persones i que alguns em titllaran d'ignorant, potser sí, però què voleu que us digui, a mi, Un tipo serio, m'ha avorrit.

No puc dir que no m'hagi agradat però tampoc que ho hagi fet. El cúmul de desgràcies que li passa al protagonista se surt de mare i és que de tan bo, és idiota. Em recordava el Truman de El Show de Truman, i no m'he tret aquesta sensació durant tota la pel·lícula, fet que ha ajudat que estigui ambientada a la dècada dels 50-60.

Sembla ben bé un catàleg de la llei de Murphy. I, per arrodonir-ho, a sobre acaba com el rosari de l'Aurora: gairebé dues hores de pel·lícula per acabar amb la sensació que es deixen coses per explicar, potser les més interessants, les que podran fer reaccionar d'un cop per tots al protagonista.

No sé, visualment és impecable, està ben dirigida i els actors impecables, però a mi els Coen no m'entusiasmen.

Amb No es país para viejos ja vaig dir que no m'enxamparien més, per mi, és una pel·lícula detestable per molt ben dirigida i interpretada que estigui. No vaig poder amb ella, i he tornat a caure.

En fi, ja he dit que em qualificarieu d'ignorant, cinematogràficament parlant...

diumenge, 20 de desembre del 2009

El erizo



L'altre dia vaig anar a veure L'elegància de l'eriçó, bé, de fet vaig anar al cinema sense saber què veure i ens vam decidir per aquesta perquè semblava la millor opció de la cartellera.

Fa temps que em vaig llegir el llibre i la veritat és que no em va entusiasmar especialment així que vaig entrar una mica escèptic, a més havia sentit alguna crítica no massa bona de la pel·lícula (encara que no faig gaire cas de les crítiques). Quan va començar em va avorrir mortalment i la nena es fa encara més odiosa que en el llibre, per sort quan apareix la portera i el senyor Ozú la cosa canvia i es fa més amena i interessant i arriba al final deixant-te més bon gust de boca.

En definitiva, és una adaptació bastant bona tot i que, naturalment, es queden molts personatges i situacions pel camí però les pel·lícules basades en llibres crec que s'han de mirar amb certa distància de l'original perquè són llenguatges diferents i mai trobarem una adaptació 100% fidel, però sí que han de saber captar l'essència i crec que en aquest cas així és.

divendres, 11 de desembre del 2009

Cinema en català


Foto Google

Reflexions entorn a la llei de cinema català:

De debò és tan greu que hi hagi la meitat de pel·lícules en català a la cartellera?
No és molt ridícula la quota del 8%?
S'han d'establir quotes per defensar el que és un dret reconegut a la Constitució?
Què prima més als exhibidors catalans, els diners o la cultura?
El cinema en català ha de ficar-se en un gueto com volen els exhibidors?
De debò perjudicarà al sector que hi hagi pel·lícules en català?
Per què la gent no va a veure cinema català?
Per què la gent no va a veure cinema en català?
No serà, senyors exhibidors, que no se'ns dóna l'oportunitat?
Què passarà si un dia decideixen no doblar mai més cap pel·lícula i totes s'exhibeixen en versió original subtitulada?
No va sent hora que el cinema també estigui normalitzat? (A ningú l'escandalitza que es publiqui un llibre en català i al mateix temps en castellà)
No va sent hora poguem viure en català a Catalunya?
Haurem de fer un referèndum també per això o quan ens toquen la butxaca ens passem el català pel forro?

Jo no vull cinema en català, jo vull cinema en versió original subtitulat al català i vull cinema català ben fet i entretingut.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Buscando a Eric



Potser m'estic tornant massa crític però la nova pel·lícula de Ken Loach (el director de Lloviendo piedras) no m'ha entusiasmat, de fet, em va avorrir bastant.

Certament està ben dirigida i trobem els personatges de carrer, els treballadors, els que no sortirien mai en una pel·lícula, amb els seus problemes vulgars i intrascendents. Però en aquesta ocasió, els problemes es tornen massa evidents, massa previsibles i la resolució del tot obvia i de final feliç de conte de fades. Bé, perquè és això el que tenim a Buscando a Eric, un conte de fades modern situat en un barri suburbial de Manchester, amb una blancaneus convertida en un carter castigat pels problemes i els errors del passat, una fada madrina amb la cara barbuda d'Eric Cantona, l'ex-futbolista (que també és productor del film), els ratolins que són els fills del carter i el príncep que en aquest cas és l'antiga dona del carter a qui mai ha oblidat a pesar d'haver-la deixat. I molts personatges secundaris estrafolaris.

Tot plegat massa surrealista per creure'ns res del que veiem a la pantalla de tal manera que quan arribem al final, s'agraeix.

Si més no, és la meva opinió.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Moon



Sam Rockwell interpreta l’únic personatge d’aquesta estranaya i sorprenent pel·lícula amb moltes referències cinematogràfiques, sobretot a 2001, una odisea de l'espai.



El director Duncan Jones (el fill de David Bowie), amb un pressupost de baix i un càsting només d'un home, ofereix 97 minuts de una meditació sobre ètica de l'era espacial, la presència de clons, l'aïllament i les típiques corporacions espacials sense cap escrúpul...

Durant tres anys, l'astronauta miner de la Lluna, Sam Bell ha viscut i treballat sol dins una petita base espacial antisèptica. Les seves úniques comoditats són una mica d'esport, els missatges gravats de la seva dona, i un robot encarregat únicament del seu benestar nomenat Gertty (amb la veu original de Kevin Spacey) que té la cara d'Smile.

Però quan està a punt d'acabar els 3 anys de contracte, passa un fet inesperat: de cop i volta apareix a la base una persona que sembla misteriosament una versió millorada d'ell mateix. Què està passant? S'ha tornat paranoic o algú intenta que es torni boig?



Moon és una pel·lícula atípica de ciència-ficció, és un drama i un exercici de reflexió entorn a nosaltres mateixos, l'afany de superació i a falta d'escrúpuls de les empreses que només pensen a fer diners a costa de gent anónima.

És un film que, per estones, costa de passar i es pot fer lent quan la visiones, però és d'aquelles pel·lícules que es disfruta molt més quan ja fa hores o, fins i tot, dies que l'has vist i reflexiones sobre ella i t'adones que els premis guanyats són merescuts.

diumenge, 17 de maig del 2009

La muntanya embruixada



La muntanya embruixada està dirigida per Andy Fickman i interpretada per Dwayne Johnson, Annasophia Robb, Alexander Ludwig, Carla Gugino, Ciarán Hinds, Tim Woodruff.

Dwayne Johnson està fent un esforç per allunyar-se del cinema d'acció i apropar-se al cinema familiar i aquest ha esta el seu darrer intent. No sé si aquesta pel·lícula ha estat un èxit o no. La vaig anar a veure perquè era de ciència ficció i aventures (gènere que m'agrada molt) i perquè sortia en Johnson (conegut també con The Rock i una petita debilitat de superficialitat meva).



La pel·lícula va d'un taxista que té la sort o la desgràcia d'acceptar l'encàrrec de portar dos nois fins un lloc determinat. El que no sap és que aquest aparentment innocents nois, són dos alienígenes que han vingut a salvar la Terra de la invasió d'una raça enemiga i que són perseguits pel govern que els creu una amenaça i pels aliens dolents.


Amb l'ajuda d'una doctora experta en l'espai, viuran mil i una ventures per ajudar els nois en el seu encàrrec i tornar-los al seu planeta.

És una pel·lícula que no enganya i ofereix el que ven: aventures i emoció per a tota la família amb uns efectes especials correctes i un ritme trepidant. Per tant, amb aquests referents, és un film recomanable.