diumenge, 18 d’octubre de 2009

Moon



Sam Rockwell interpreta l’únic personatge d’aquesta estranaya i sorprenent pel·lícula amb moltes referències cinematogràfiques, sobretot a 2001, una odisea de l'espai.



El director Duncan Jones (el fill de David Bowie), amb un pressupost de baix i un càsting només d'un home, ofereix 97 minuts de una meditació sobre ètica de l'era espacial, la presència de clons, l'aïllament i les típiques corporacions espacials sense cap escrúpul...

Durant tres anys, l'astronauta miner de la Lluna, Sam Bell ha viscut i treballat sol dins una petita base espacial antisèptica. Les seves úniques comoditats són una mica d'esport, els missatges gravats de la seva dona, i un robot encarregat únicament del seu benestar nomenat Gertty (amb la veu original de Kevin Spacey) que té la cara d'Smile.

Però quan està a punt d'acabar els 3 anys de contracte, passa un fet inesperat: de cop i volta apareix a la base una persona que sembla misteriosament una versió millorada d'ell mateix. Què està passant? S'ha tornat paranoic o algú intenta que es torni boig?



Moon és una pel·lícula atípica de ciència-ficció, és un drama i un exercici de reflexió entorn a nosaltres mateixos, l'afany de superació i a falta d'escrúpuls de les empreses que només pensen a fer diners a costa de gent anónima.

És un film que, per estones, costa de passar i es pot fer lent quan la visiones, però és d'aquelles pel·lícules que es disfruta molt més quan ja fa hores o, fins i tot, dies que l'has vist i reflexiones sobre ella i t'adones que els premis guanyats són merescuts.