El erizo

L'altre dia vaig anar a veure L'elegància de l'eriçó, bé, de fet vaig anar al cinema sense saber què veure i ens vam decidir per aquesta perquè semblava la millor opció de la cartellera.

Fa temps que em vaig llegir el llibre i la veritat és que no em va entusiasmar especialment així que vaig entrar una mica escèptic, a més havia sentit alguna crítica no massa bona de la pel·lícula (encara que no faig gaire cas de les crítiques). Quan va començar em va avorrir mortalment i la nena es fa encara més odiosa que en el llibre, per sort quan apareix la portera i el senyor Ozú la cosa canvia i es fa més amena i interessant i arriba al final deixant-te més bon gust de boca.

En definitiva, és una adaptació bastant bona tot i que, naturalment, es queden molts personatges i situacions pel camí però les pel·lícules basades en llibres crec que s'han de mirar amb certa distància de l'original perquè són llenguatges diferents i mai trobarem una adaptació 100% fidel, però sí que han de saber captar l'essència i crec que en aquest cas així és.

Cinema en català

Foto Google

Reflexions entorn a la llei de cinema català:

De debò és tan greu que hi hagi la meitat de pel·lícules en català a la cartellera?
No és molt ridícula la quota del 8%?
S'han d'establir quotes per defensar el que és un dret reconegut a la Constitució?
Què prima més als exhibidors catalans, els diners o la cultura?
El cinema en català ha de ficar-se en un gueto com volen els exhibidors?
De debò perjudicarà al sector que hi hagi pel·lícules en català?
Per què la gent no va a veure cinema català?
Per què la gent no va a veure cinema en català?
No serà, senyors exhibidors, que no se'ns dóna l'oportunitat?
Què passarà si un dia decideixen no doblar mai més cap pel·lícula i totes s'exhibeixen en versió original subtitulada?
No va sent hora que el cinema també estigui normalitzat? (A ningú l'escandalitza que es publiqui un llibre en català i al mateix temps en castellà)
No va sent hora poguem viure en català a Catalunya?
Haurem de fer un referèndum també per això o quan ens toquen la butxaca ens passem el català pel forro?

Jo no vull cinema en català, jo vull cinema en versió original subtitulat al català i vull cinema català ben fet i entretingut.

Buscando a Eric

Potser m'estic tornant massa crític però la nova pel·lícula de Ken Loach (el director de Lloviendo piedras) no m'ha entusiasmat, de fet, em va avorrir bastant.

Certament està ben dirigida i trobem els personatges de carrer, els treballadors, els que no sortirien mai en una pel·lícula, amb els seus problemes vulgars i intrascendents. Però en aquesta ocasió, els problemes es tornen massa evidents, massa previsibles i la resolució del tot obvia i de final feliç de conte de fades. Bé, perquè és això el que tenim a Buscando a Eric, un conte de fades modern situat en un barri suburbial de Manchester, amb una blancaneus convertida en un carter castigat pels problemes i els errors del passat, una fada madrina amb la cara barbuda d'Eric Cantona, l'ex-futbolista (que també és productor del film), els ratolins que són els fills del carter i el príncep que en aquest cas és l'antiga dona del carter a qui mai ha oblidat a pesar d'haver-la deixat. I molts personatges secundaris estrafolaris.

Tot plegat massa surrealista per creure'ns res del que veiem a la pantalla de tal manera que quan arribem al final, s'agraeix.

Si més no, és la meva opinió.

Classificada X

Quan sentim això de la classificació X ens ve de seguida el cinema pornogràfic i aquelles misterioses i cutre-sales de cinema que hi havia abans de la popularització del vídeo i d'internet.

A Espanya no existeix una classificació clara i recurrent com als Estats Units, excepte per les pel·lícules X, ja que no es poden estrenar en els circuits comercials habituals. Doncs bé, des de temps de Franco i de la transició, que hi havia la classificació S, a cap pel·lícula que no fos pornogràfica (que jo sàpiga) se li havia donat la classificació X excepte aquest 2009:

La pel·lícula Saw VI, és a dir, la sisena part de la saga Saw, distribuida per Walt Disney, ha estat classificada X! ¿? Amb la qual cosa no es pot estrenar en els cinemes comercials.

Jo no sóc seguidor d'aquesta saga, n'he vist la primera i la segona o tercera, no recordo, totes em semblen iguals, i no pensava veure aquesta però em sorprèn, i molt, que li donin aquesta classificació aquí i als USA, que són molt més conservadors, tingui la classificació R (per majors d'edat i menors acompanyats), si tenim en compte que no hi ha escenes de sexe explícit i la violència que conté no és ni més ni menys que la que ja s'ha vist en els anteriors 5 lliuraments.

Avui Buena Vista International (la productora de la Disney per a adults) ha passat un comunicat dient que ha recorregut la classificació i suspèn l'estrena de la pel·lícula, que havia de tenir lloc avui, fins la seva resolució.

Tot plegat és sorprenent i publicitat gratuïta per una cinta que només interessaria als fans de la sèrie.

Moon

Sam Rockwell interpreta l’únic personatge d’aquesta estranaya i sorprenent pel·lícula amb moltes referències cinematogràfiques, sobretot a 2001, una odisea de l'espai.

El director Duncan Jones (el fill de David Bowie), amb un pressupost de baix i un càsting només d'un home, ofereix 97 minuts de una meditació sobre ètica de l'era espacial, la presència de clons, l'aïllament i les típiques corporacions espacials sense cap escrúpul...

Durant tres anys, l'astronauta miner de la Lluna, Sam Bell ha viscut i treballat sol dins una petita base espacial antisèptica. Les seves úniques comoditats són una mica d'esport, els missatges gravats de la seva dona, i un robot encarregat únicament del seu benestar nomenat Gertty (amb la veu original de Kevin Spacey) que té la cara d'Smile.

Però quan està a punt d'acabar els 3 anys de contracte, passa un fet inesperat: de cop i volta apareix a la base una persona que sembla misteriosament una versió millorada d'ell mateix. Què està passant? S'ha tornat paranoic o algú intenta que es torni boig?

Moon és una pel·lícula atípica de ciència-ficció, és un drama i un exercici de reflexió entorn a nosaltres mateixos, l'afany de superació i a falta d'escrúpuls de les empreses que només pensen a fer diners a costa de gent anónima.

És un film que, per estones, costa de passar i es pot fer lent quan la visiones, però és d'aquelles pel·lícules que es disfruta molt més quan ja fa hores o, fins i tot, dies que l'has vist i reflexiones sobre ella i t'adones que els premis guanyats són merescuts.