Potser m'estic tornant massa crític però la nova pel·lícula de Ken Loach (el director de Lloviendo piedras) no m'ha entusiasmat, de fet, em va avorrir bastant.
Certament està ben dirigida i trobem els personatges de carrer, els treballadors, els que no sortirien mai en una pel·lícula, amb els seus problemes vulgars i intrascendents. Però en aquesta ocasió, els problemes es tornen massa evidents, massa previsibles i la resolució del tot obvia i de final feliç de conte de fades. Bé, perquè és això el que tenim a Buscando a Eric, un conte de fades modern situat en un barri suburbial de Manchester, amb una blancaneus convertida en un carter castigat pels problemes i els errors del passat, una fada madrina amb la cara barbuda d'Eric Cantona, l'ex-futbolista (que també és productor del film), els ratolins que són els fills del carter i el príncep que en aquest cas és l'antiga dona del carter a qui mai ha oblidat a pesar d'haver-la deixat. I molts personatges secundaris estrafolaris.
Tot plegat massa surrealista per creure'ns res del que veiem a la pantalla de tal manera que quan arribem al final, s'agraeix.
Certament està ben dirigida i trobem els personatges de carrer, els treballadors, els que no sortirien mai en una pel·lícula, amb els seus problemes vulgars i intrascendents. Però en aquesta ocasió, els problemes es tornen massa evidents, massa previsibles i la resolució del tot obvia i de final feliç de conte de fades. Bé, perquè és això el que tenim a Buscando a Eric, un conte de fades modern situat en un barri suburbial de Manchester, amb una blancaneus convertida en un carter castigat pels problemes i els errors del passat, una fada madrina amb la cara barbuda d'Eric Cantona, l'ex-futbolista (que també és productor del film), els ratolins que són els fills del carter i el príncep que en aquest cas és l'antiga dona del carter a qui mai ha oblidat a pesar d'haver-la deixat. I molts personatges secundaris estrafolaris.
Tot plegat massa surrealista per creure'ns res del que veiem a la pantalla de tal manera que quan arribem al final, s'agraeix.
Si més no, és la meva opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada